Notes de la pàgina

Aclariments amb respecte la gramàtica

Pel que fa a l’ortografia:

Conserve els 150 accents diacrítics de la Normativa anterior. Encara això, pense que s’hauria de revisar l’ortografia i afegir-ne encara més accents diacrítics. Com per exemple: déu, deu, deu, deu (deïtat, deure, nombre, broll).
Conserve les terminacions en “uu” de verbs i adjectius (com: duu, continuu, superfluu…)
Utilitze els “guionets” en les paraules compostes (com súper-dones, supra-selectiu,…), excepte amb els prefixs d’una única síl·laba (com afònic, anaerobi, atemporal,…), però doblant la “r” o la “s” en els subfixs que comencin per “s” (assimptomàtic, assimètric, arrítmia o irresponsable), per conservar la fonètica i que no porti a errades de pronúncia.
La primera persona del present d’indicatiu dels verbs de la primera declinació, els acabats en “ar”, la faig acabar en “e” o sense vocal (Trobe o trob, ame o am, pense o pens…) però mai acabat en “o”, car sembla un estrangerisme (Tal com: Amo, temo,…)
Els plurals de les paraules com fosc i rusc que es formen afegint “os” (foscos, ruscos), considerant que el català és essencialment monosil·làbic, els faig eliminant la lletra “o” i faig el plural sols afegint una “s” (foscs i ruscs).
Els pronoms “el qual” , “la qual” i els precedits per preposicions pròpies (semblen estrangerismes) no els utilitze. En el seu cas faig servir: “el qui”, “la qui”, “al qui” “de qui”…i els seus plurals “els qui” i “als qui”, etc…

Pel que fa al lèxic.

Faig un rescat de les paraules antigues i de poc ús de qualsevol varietat lingüística del Català.
Utilitze paraules, expressions i modismes actuals de totes les varietats lingüístiques d’arreu dels Països Catalans. Considerant que el Català Comú ha de ser una barreja de totes les formes dels parlars catalans.

Dades amb respecte la mètrica, rima i versificació poètica

Pel comptatge de síl·labes faig elisions de tots els sons vocàlics seguits i els compte com una única síl·laba, encara que les vocals vagin precedides per lletres mudes o siguin diftongs (com: què hi ha al calaix? En aquest cas faig un recompte de tan sols tres síl·labes poètiques: queial-ca-laix, fonèticament: kəiál-kə-láʃ).
Faig recompte de totes les síl·labes de la paraula final del vers, siguin agudes, planes o esdrúixoles, sense afegir ni treure síl·labes. O sigui sense considerar-les masculines, neutres ni femenines.
Faig estructures clàssiques barrejades aleatòriament en la major part dels poemaris, siguin aparellats, tercets, quartetes i quintets entre altres. Malgrat això l’estructura que més faig servis és el sonet, encara que amb mètriques distintes als clàssics. La rima en tots els poemaris sol ser una barreja entre assonant i consonant.

Altres detalls

Hi ha un darrer detall que s’ha de tenir en compte amb respecte el contingut del poemaris: el tema. No són un recopilatori inconnex en el temps d’allò que anava escrivint. Em proposava un argument inicial i escrivia, durant un temps, sobre aquest. O sigui que cada poemari està escrit al voltant d’un únic tema i els poemes giren tots al seu voltant. Així resulten aspectes diferents del motiu que em va empènyer a escriure’l. Això no vol dir que siguin una repetició, ans al contrari, cada poema en si és diferent, però amb el transfons del tema principal que regeix tot el conjunt.

Com dada curiosa, des que vaig començar a escriure fins ara, he escrit un total de setanta-cinc poemaris que he reduït a seixanta-dos poemaris unificant alguns reculls per editar amb un nombre major de poemes, com és el cas de “El caminant incert” que formen cinc llibres (de dotze que estaven inicialment) d’aproximadament cent setanta poemes cadascú.

El nombre de poemes que he escrit (sense comptar els d’infantesa i alguns altres que tinc catalogats de “Poemes esparsos”) fan un total de més de tres mil cinc-cents a data d’avui (2023). Amb aquestes dades es pot afirmar que sóc el poeta més prolífic dels Països Catalans.

Esper que trobeu en algun dels poemaris el tema, el contingut, el ritme o la musicalitat que us agrada i gaudiu d’ells. S’ha de tenir en compte que el poema explica un tema, l’autor vol dir quelcom propi i que, en tercer lloc, la interpretació per part del lector arriba a ésser una altra i que aquesta pot variar, fins i tot, depenent de l’estat d’ànim del propi lector.